En els primers temps tots els descendents d’un avantpassat comú per línia masculina formaven un grup polític, familiar i religiós anomenat gens. A partir del segle IV aC, d’aquesta institució, cada vegada més nombrosa, sorgeix la família. Formaven la família tots els membres subjectes a l’autoritat del pater familias, «pare de família»: la mare, els fills, els néts i altres descendents, i, a més, els esclaus. La paraula família, derivada de famulus, ‘serf’, en origen significava el conjunt dels esclaus d’una casa.
A causa de l’enorme pes de la religió, hem de considerar la família romana no
només com una societat civil, sinó també com una societat religiosa.
- La família com a societat religiosa
L’ erudit francès Fustel de Coulanges, en l’obra La ciutat antiga, definia la família com «un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats». Entre les persones que formaven aquesta societat religiosa no hi havia l’esposa, si no renunciava prèviament al culte a la seva pròpia família, cosa que només passava si el matrimoni s’havia celebrat sota la fórmula cum manu.
El summe sacerdot d’aquesta petita comunitat era el pater familias; a ell, i només a ell, li corresponia celebrar els ritus familiars, i entre les seves obligacions es trobava la de conservar-los i transmetre’ls als seus descendents a través d’un fill masculí.
- Déus privats
A més dels déus oficials de l’Estat, cada família tenia els seus propis:
• Lar familiar. Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual
es venerava al lararium, una petita capella situada a l’atri de la casa.
• Penats. El nom deriva de penus (rebost); eren déus protectors dels queviures de reserva de la família; se’ls solia representar com dos joves que tenien a les mans el corn de l’abundància.
• Manes. Ànimes dels difunts als quals anualment se’ls feia ofrenes de flors, llet, vi i mel, bé per l’aniversari de la seva mort, bé per les festes Parentalia que se celebraven al mes de febrer.
• Genius. Era l’esperit protector del pater familias com a generador i continuador de l’estirp familiar. Se l’acostumava a representar amb forma de serp. Les dones tenien la deessa Juno com a geni comú.
- La família com a societat civil
La família constituïa també una societat civil d’estructura patriarcal sobre els membres de la qual manava el pare amb una autoritat pràcticament absoluta. Aquesta autoritat rebia el nom de patria potestas. Gràcies a aquesta autoritat del pater familias sobre tots els membres de la família, el pare tenia alguns privilegis:
• Tenia autoritat sobre la dona.
• Podia acceptar o refusar un fill recent nascut.
• Tenia autoritat sobre els fills, que arribava fins i tot al dret a la vida o a la mort.
• Era l’amo absolut de la propietat familiar (patrimoni) i l’únic que tenia capacitat per comprar o vendre.
• Era l’únic de tota la família que tenia personalitat jurídica.Amb el temps, la patria potestas es va anar debilitant, i en l’època de l’Imperi ja només era un record del que havia estat, encara que el pare va continuar mantenint algunes prerrogatives, com ara la d’acceptar o refusar un fill recent nascut, que no va desaparèixer fins que es va imposar el cristianisme.
- Els fills
Quan naixia un fill, la comadrona el dipositava als peus del pare. Si ell l’alçava en braços, manifestava públicament que l’acceptava; si es girava d’esquena i el deixava a terra, el recent nascut era exposat (abandonat) a la porta de la casa o en algun lloc destinat a tal efecte, on podia ser recollit per qualsevol persona. Alguns els salvaven per convertir-los en esclaus, si eren nens, o prostitutes, si eren nenes. Els febles i els que tenien alguna deformitat eren eliminats o símplement se’ls deixava morir. Després de vuit dies per a les nenes, i nou dies per als nens, es feia un acte de purificació, la lustratio, cerimònia en la qual el fill s’incorporava a la societat religiosa familiar, se li posava nom i se l’inscrivia en el cens dels ciutadans. El nom dels nens constava de tres components:
• Praenomen. Era el nom personal i generalment s’escriu abreujat. El nombre de noms era molt reduït: segons Varró no n’hi havia més de 30, i inicialment devien ser encara menys, ja que alguns dels habituals tenen l’origen en un adjectiu ordinal: Quintus era el cinquè fill; Sextus, Septimius, Octavius eren el sisè, el setè, el vuitè, etc.
• Nomen. Era el nom comú a tots els membres de la gens. Caius Iulius Caesar indica que Cèsar pertanyia a la gens Júlia.
• Cognomen. És un sobrenom que té l’origen en algun defecte físic: Brutus, Balbus (quec); o en el lloc de naixement: Collatinus (nascut a Col·làcia), Coriolanus (nascut a Coriols); o en un fet heroic: Corvinus (perquè va derrotar un enemic amb l’ajut d’un corb), Torquatus (per haver vençut un gal i haver-li arrabassat el torques o collaret), etc. Així, en Marcus Tulius Cicero, nom de l’orador romà més famós, Marcus és praenomen; Tulius, el nom de la gens, i Cicero, que significa cigró, sembla que ve del sobrenom amb què va ser conegut l’avi de Ciceró perquè tenia una berruga a la cara semblant a un cigró.
Les nenes només tenien un nom, normalment el del pare; quan en una família hi havia més d’una nena amb el mateix nom, per evitar equívocs, s’hi acostumava a afegir maior (la gran) o minor (la petita).
Alhora que es posava nom a les criatures, se’ls penjava al coll la bulla, una caixeta amb amulets per protegir-los del mal d’ull, que portaven fins al dia que, als 16 o 17 anys, es treien la toga praetexta i es posaven la toga viril. Aquest acte constituïa la majoria d’edat, el pas a ciutadans, i les famílies ho celebraven amb una gran festa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario